AVUI, 4 D’AGOST, ELS VOLUNTARIS I VOLUNTÀRIES DEL CAMP DE TREBALL MOÇAMBIC’24 HEM TORNAT A CASA

Després de tants anys d’anar a Àfrica, i no ens podem acostumar a veure la pobresa, la misèria de N’Kondedzi, no podem arribar a entendre com la mort pot estar tan a prop de tothom a l’ «aldeia de N’Kondedzi». També ens costa d’acostumar-nos de veure les necessitats tan grans que tenen les nenes i els nens de l’aldea, solament volen que juguis amb ells, que cantis, que ballis, que estiguis per ells. Aquest any tornàvem a N’Kondedzi 25 anys després de la fundació de l’ONG Mans Mercedàries, i N’Kondedzi segueix igual, son molt poques les coses que han millorat des que l’any 1998 el vam visitar per primera vegada i l’ Irmã Maria Felisa, la Mercedària Missionera que va fundar l’aldea l’any 1976 amb 300 leprosos; ens va rebre i ens va demanar que expliquéssim tot allò que passava a l’Àfrica, que denunciéssim totes les injustícies i misèries de N’Kondedzi. Aquell any vam viure en mig de persones que ens van acollir com si fóssim la seva família, persones que vivien en cases de fang i de canya, sense llum ni aigua corrent, l’aigua, cada matí l’anaven a buscar al riu N’Kondedzi. Ara, 26 anys després tot segueix pràcticament igual, però aquells nens i nenes que nosaltres vam conèixer s’han fet grans i tenen les seves famílies, i els més petits canten el «bugui-bugui» per dir-nos que ens reconeixen, que ens esperaven. Ens hem pogut retrobar amb molts dels nostres amics «doentes de lepra» i a l’aldea, com sempre, la feina de l’equip de voluntàries i voluntaris de Moçambic’24 va ser pintar tota la Missió, i ajudar a l’ Irmã Teresa en el seu programa de Control de nens amb desnutrició.

Però el nostre viatge va començar a Katembe amb les «meninas» del Lar Tiberiades que ens esperave, quan vam arribar es va obrir el «portón» i allà hi eren totes les nenes, les Irmãs, els treballadors; cantant cançons, ballant i regalant-nos flors. Al Lar Tiberíades, el nostre equip de voluntaris i voluntàries hem estat fent tallers lúdic-educatius amb les nenes, hem repartit tot els regals que portàvem per a elles i les fotografies de padrines i padrins. Hem pintat les parets del parc infantil amb dibuixos del mar, perquè el Lar Tiberiades està davant del mar, l’oceà Índic. Amb l’ Irmã hem fet el seguiment de totes les nenes del Lar Tiberiades, perquè ella és la directora de l’orfenat. A Katembe també, l’equip de Moçambic’24 hem estat al Centre Infantil Lutgarda fent balls i jocs amb els nens i nenes, repartint regals i fent la Inauguració de la placa de ceràmica de la Lutgarda Más i Mateu. L’ Irmã Meta, directora del Centre Infantil ens va explicar les grans millores que ha tingut l'»escolinha».

El nostre viatge ha continuat cap a Beira, tot i que deixar enrere les nenes va ser molt dur, entre plors i llàgrimes els hi vam dir que tornaríem.

A Beira ens esperava el nostre Projecte: el Centre Educatiu Irmã María Abella, porta el nom d’una de les fundadores de les Missions de les Mercedàries a l’Àfrica. Vam participar pintant el Centre Educatiu i vam poder fer la inauguració del Centre que servirà per a que els nens i nenes, nois i noies del barri puguin tenir un espai per estudiar, un  centre que al vespre pugui ser Centre d’alfabetització i que els caps de setmana pugui servir per fer trobades de joves i reunions de Pastoral i de grups del barri. A Beira, l’Irmã Bete, l’Irmã Patricia, l’ Irmã Delfa, l’ Irmã Fàtima i les «meninas» van participar del nostre Projecte. L’ Irmã Efigènia, la Provincial de Moçambic i Kenya va haver de marxar cap a Barcelona per la reunió de capítol general d’agost. Quan érem a Beira també vam poder anar a la Missió d’Inhamizua, on l’ Irmã Fàtima va prendre possessió com a directora de l’Escola Nossa Senhora da Paz.

Quan vam  acabar el nostre Projecte de Beira, amb l’Equip de Moçambic’24, arribàvem a N’Kondedzi, l’Impacte és brutal, quan ets allà costa d’entendre perquè el món no mira cap a Àfrica per veure el patiment de la gent. Allà l’ Irmã Teresa, l’ Irmã Amèlia, l’ Irmã Argentina i les «meninas» ens van explicar la pobresa de l'»aldeia», el tancament de les escoles, la manca d’aigua i de llum; i quan t’expliquen tot això, realment no saps què dir.

Quan marxes de N’Kondedzi, un tros del teu cor sempre es queda allà, perquè quan arribes a casa, segueixes pensant amb la gent de l’aldea, si menjaran, si les seves cases aguantaran les properes pluges, si estaran vius… I sents que el teu cor batega perquè batega amb el cor de la gent d’Àfrica.

Si el món no gira els ulls cap a Àfrica, mai s’acabarà la fam al món, la canalla seguirà morint de desnutrició, i la mort, seguirà estant a prop de tothom perquè no tenen accés a la sanitat.

El segle XXI ha de ser el segle de mirar cap a Àfrica, el món s’ha de posar dempeus i ha de voler ajudar aquest continent oblidat per a tothom.

Solament si som capaços de sentir com pateix Àfrica, podrem fer el mon una mica millor.

ZIKOMO WAMBIRI, TACUTA, KANIMAMBO, MUITO OBRIGADOS, MOLTES GRÀCIES.

ENTRE TOTS FEM UN MÓN MILLOR